“Quan el jugador millora, nosaltres també”
El bon fisioterapeuta ha de ser com el germà gran de l’equip, una figura de confiança que vetlli per la salut del jugador. Aquest és com una màquina. Ha de rendir al màxim i pot espatllar-se. Però reparar-lo no vol dir contribuir només en la seva millora física. També s’han de tenir molt en compte les seves necessitats i valorar el seu nivell d’autoexigència davant allò que l’apassiona: jugar a futbol. Així ho expliquen el Xavi Camilleri i l’Enzo Zúñiga, dos joves estudiants de 21 i 26 anys que estudien l’últim curs de Fisioteràpia a la Universitat de Vic i que porten cinc setmanes en pràctiques al servei mèdic del CF Damm. Una experiència “molt positiva” –assegura l’Enzo– que no et dóna cap hospital. A més a més, l’ambient familiar que impera aquí i el vincle que s’estableix entre fisioterapeuta i jugador “no el trobes enlloc”. Fins ara, tant l’Enzo com el Xavi havien abordat el seu camp d’estudi des d’un prisma purament clínic, més impersonal. A Damm, en canvi, han tingut la oportunitat de tractar periòdicament a futbolistes de totes les categories i edats i, des de fa uns dies, els seus superiors –la Laura, el David, l’Antonio i el Jordi, entre uns altres– els han donat la llibertat d’ocupar-se’n individualment.
L’Enzo va arribar al club la primera setmana de pràctiques. El Xavi, però, fa temps que forma part d’aquesta “gran familia”: porta tres anys a càrrec de l’Aleví B. Quan els preguntem si volen dedicar-se a l’àmbit esportiu de la fisioteràpia, ambdós ens donen una resposta similar. Les tardes que han destinat treballant al servei mèdic de Damm els han servit per entendre exactament com s’exerceix aquesta professió de manera especialitzada, però no volen “tancar-se portes”. De moment, es queden amb l’experiència d’haver format part d’un equip competent i molt amable integrat per professionals que no han tingut inconvenient en ajudar-los quan ho han necessitat i que funcionen com un conjunt de vasos comunicants.
En aquest club –afirma el Xavi– la relació entre jugador, traumatòleg i ‘fisio’ és constant i hi ha un fort component psicològic vers el futbolista. Quan la lesió és important –afegeix l’Enzo– i ens arriba un defensa amb una ruptura fibril·lar, per exemple, el diàleg es converteix en una peça clau. Durant la seva recuperació ens convertim en una necessitat. Finalment, acabades les sessions, “quan el jugador millora, nosaltres també”. I això –conclouen ambdós estudiants– ens fa pensar que, si bé no tenim clar que farem en el futur, com a mínim ens adonem que hem encertat la professió.
